Café del temps


Sophie no era una xica de les corrents, ni molt menys, ella tenia un do, un dels grans. Quan l’altra gent es conformaven amb existir, simplement això, ella es divertia observar els gestos de la gent quan parlaven.

Per exemple, quan es llevava pels matins, sa mare la despertava a crits i espentes. Qualsevol persona haguera pensat que ella actuava així perquè aquell matí s’havia despertat amb el peu esquerre. Pero ella no ho veia així, ho veia com una forma d’expressar tot el seu entusiasme a que no arribara tard al treball.

En realitat, mai s’havia plantejat independitzar-se. Pensava en sa mare, viuda ja feia tres anys. El seu marit se’n va anar a la guerra quan Sophie apenes tenia set anys. Ell li enviava cartes tots els mesos, recordant-li tot el seu amor, i quanta anyorança sentia a dintre.
Fins que un dia, sense cap raó, les cartes deixaren d’arribar, igual que l’alegria al cor de la dona. Va agafar una profunda depresió, i clar, va ser a la filla a qui li caigué el mort.

Sophie sabia que son pare s’havia fugat amb una dama francesa, i que varen recórrer tot el món, pero també savia que era millor seguir vivint en un somni.

Totes les vesprades, Sophie s’apropava al café més íntim de París, el seu nom era “Café del temps”. Mirava les parelles d’enamorats que se sentaven en aquells taules, acaramelats com estaven, quan l’amor fluia per les seues venes.
No obstant això, ella no anava precisament per això, sino que hi havia algú en especial que li alçava l’interés. Es tratava d’un xic, un d’eixos que no destaca entre la multitud d’un carrer, que passaria desapercebut fins i tot en un tram fantasma.

Sempre se sentava sol, sempre en la mateixa taula, amb el mateix periòdic, amb la mateixa xaqueta. Esa xaqueta que tan bien la quedava, i que particularment el definia, aquell color marró tan seu, i de ningú més.

Mai havia sentit la necessitat d’apropar-se a ell, i parlar-li, per tan sols escoltar-li la veu. Mai sobrepassava la línia d’aquella finestra, plena d’anuncis de tota classe, que li feien a Sophie va tindre que esforçar-se per veure més del normal.
Ella savia que ell notava la seua presència, encara que mai alçara el cap, com sol fer tot el món, quan se sent observat. No, él era distint, com ella. Entre ells dos fluia una força molt més potent que una simple mirada.

Pasaren els anys, Sophie va complir els vint, els vint-i-un, els vint-i-dos... Ella va seguir anant tots els dies, com cada vesprada, al café del temps... Aquell lloc, on els enamorats prenien café, on el xic de la xaqueta marró llegia el mateix periòdic, cada dia...

Fins que un dia, va ocòrrer el que Sophie més temia, el que faria que la seua vida canviara per complet.

Baixà amb pressa les escales del quart pis, fins arribar a baix. Girà a la dreta, va seguir recte... Es trobà amb el mateix anunci de sempre, sols que ara esta més groguenc que mai. Es disposà a asomar el cap al finestral, quan va veure que ell no estava allí, com cada dia. L’estrany es que allí seguia el seu periòdic, el seu café... encara que hi havia alguna cosa diferent a aquella taula. Algú havia deixat un pamflet allà damunt, que des de on Sophie estava, era imposible de llegir.
Ella es va armar de força, havia de fer-ho... tenia que entrar ahí, descobrir, perquè hui, i perquè no demà, o mai... No es podien quedar les coses així, alguna explicació havia d’haver.

Sophie començà a caminar, girà a la dreta, i per fi va veure aquella porta, una porta que no s’havia atrevit a mirar en molt de temps, i una porta que no s’imaginava que li donara tanta por. Alçà la mà, girà el pom cap a un costat, i empuixà amb decisió cap a davant.

Quan va entrar, va veure una cosa que la va deixar molt confusa, allí no hi havia ningú. Ni cambrers, ni café, i tampoc enamorats amb el seu amor, tot pareixia estar mort. No hi havia ja taules, tan sols permaneixia allí, la taula que a Sophie més li agradava, aquella tan especial, amb els seus corresponents tresors.

S’encaminà cap a ella, amb la fi de poder llegir aquell pamflet, es va sentar en aquella cadira, tan envellida com tot el que la rodejava, que va cruixir en quant ho va fer.

Examinà per un moment, tot el que havia plenat les seues vesprades de pasió, i li havia donat un sentit a la seua vida. En aquell pamflet, només hi havia una promoció de viatges a les illes de pasqua, que ja feia sis anys que caducà.

Ella es va desesperançar per complet, pero no s’anava a rendir, savia que era una senyal, i tenia que intentar-ho, si no s’anava a arrepentir per sempre.

Anà a sa casa, li va deixa una nota a sa mare baix la porta:

“Mamà, he anat a trobar-li un sentit a la meua vida, pot ser tarde un poc,
T’estima, Sophie”

Agafà el primer vol amb destí a Chile. Va ser un llarg viatge, però perfi l’avió aterritzà. Sophie baixà a terra firme. Es va trobar a una multitud de gent enfeinada, la que solia veure pel carrer, aquella gent que sempre està.

Ja faltava menys per arribar a la seua meta, era tan fàcil com agafar un vaixell, cap a eixe lloc que anunciava el pamflet, amb les seues històries...
Quan arribà al port, agafà el primer vaixell que s’apropà, al intentar pujar, se li va caure el pamflet al mar, ja que el duia damunt tot el viatje.

Tardaren hores en arribar, va ser un viatge realment dur. Quan arribaren Sophie es llançà per damunt de la gent. Estava ansiosa per tornar a veure’l, veure els seus gestos, els seus artilugis, la seua xaqueta...

Però allí no hi havia ningú, ningú excepte la gent corrent. En el fons del seu cor, ella savia que açò anava a passar, pero no va perdre l’esperança. Pasaren els dies, i ningú va aparéixer.

Sophie es parà a pensar en tot el que havia succeït, en com havia pogut fer tot allò per una sola persona, que pot ser no s’havia percatat de la seua existència mai.

Va eixir a donar un passeig, ja que havia gastat tots els seus estalvis en aquest viatge. Va observar les famoses figures de l’illa de pasqua, eren tan peculiars, Sophie es preguntava la seua procedència.

Es va sorprendre al no veure a ningú allí. Va decidir anar en busca de mar, i sentar-se en l’arena per a relaxar-se una estona. Caminà durant hores, fins que va descobrir una platja deserta, perfecta per poder pensar. Allí va trobar un home sentat a la vora de la mar.

S’apropà per a parlar amb ell, així almenys podria relacionar-se amb algu amb el transcurs del temps. S’asegué al seu costat i començà a contar-li la seua història, pero a aquell home no pareixia interessar-li massa.

Mentre contava les seues experiències, es percatà de que feia allí, de qui era aquell home, de aquell aroma tan especial, que se podria diferenciar a més de mil kilòmetres de distància.

No savia que fer ni que dir, tan sols esperava una resposta seua, algún gest, alguna cosa.

Sophie es trobà en aquell café, observant per aquella finestra, amb aquell interés...

De sobte, el xic de la xaqueta marró alçà la mirada, per a posar-se eternament als ulls de Sophie.



1 comentarios:

Soamnesico dijo...

molt be! :D
un beset i ja concretarem!

Publicar un comentario