Papillons de papier

Els seus cabells el temps ha tornat blancs. Les seves mans, nervioses i arrugades. Els seus cabells el temps ha tornat blancs, i un xic més trista la seva mirada.  S'estimen com jo voldria ser estimat, (si els costums que segueixo ho permeten). S'estimen com jo voldria ser estimat, quan la esperança comenci a estar seca.  I s'agafen les mans, els vells amants. I recorden, com ahir, les flors que van collir.  I s'agafen les mans els vells amants. Es miren i ho saben tot, no els cal dir res, cap mot.  On els vells viuen es va aturar el temps, amb el retrat que a la pared penja. On els vells viuen es va aturar el temps, després que es varem casar aquell diumenge.  La ràdio antiga i el rellotge gran i el cobretaula carregat de randes. La ràdio antiga i el rellotge gran, que encara sona d'hora en hora amb mandra.  I s'agafen les mans, els vells amants. I es bressolen cada nit com dos infants petits.  I s'agafen les mans els vells amants. I es pregunten: «Estàs bé? Avui no et fa mal res...?»  I per Sant Jordi ell li compra una rosa, embolicada amb paper de plata. I per Sant Jordi ell li compra una rosa, mai no ha oblidat aquesta data...  I pels carrers s'han perdut els amants. No tenen por, no tenen pressa. I pels carrers s'han perdut els amants, amb una flor i la seva tendressa...