La cridada del metro a la llunyania. L'aire començava a adoptar un moviment diferent. La silueta del tren començà a fer-se més clara a mesura que m'apropava a la via. Amb un insoportable grinyol s'aturà, donant pas a infinitat de persones, distintes, però a la volta totes semblants. El llarg camí fins arribar a aquell nou món, on tots els meus problemes pareixien no existir, o almenys, no importar-me. Em vaig tombar a la gespa. Acariciava la meua guitarra. Cada un dels meus dits, abraçaven les cordes suaument... El rajos del sol reflexaven un paisaje d'esperança... Vaig tancar els ulls, i vaig somiar amb un món en on només hi haguera música i poesia.

0 comentarios:

Publicar un comentario